| Mòduls |
 |
|
|
 |
| Seccions |
|
|
|
|
|
| Opinió |
Marc Ferrer - 22-11-2006. |
| La mort d'un personatge popular |
|
La Molinillos |
El diari porta la noticia de la mort de “la Molinillos”. El seu nom real també hi apareixia, però tothom la coneixia per “la Molinillos”, ja que feia molinets amb paper que arreplegava ves a saber on, lligats amb filferro a una mala branca esquelètica i els venia, ara a cèntims, però abans a duro, quan un duro eren cinc pessetes. Era una dona gran, però de fet, sempre l’he vist molt més gran, perquè quan jo era petit, ella ja era gran. Jo he anat creixent, però ella sempre ha tingut aquelles arrugues que marquen el pas del temps i els cabells enfarinats. Sempre anava sola, deixada de la mà de Déu, a voltes despentinada, d’altres com si l’hagués llepat un gat. Bruta, uns dies amb vestit, d’altres amb bata de iaia, sempre parlava sola i escopia al terra o a tu si t’acostaves amb aires amenaçadors. De tant en tant portava una bossa de plàstic amb tot d’escarabats, llagostes i saltamartins que llençava als nens insolents que se li acostaven i la insultaven. Fins i tot, se’ls menjava per desafiar la mainada que volia espantar-la. La seva bogeria era el menyspreu dels infants.
Ella ha format part de la meva infància, de la meva adolescència, en definitiva de la meva vida. Era un part més del paisatge dels carrers de Terrassa. Era d’aquelles persones que la societat rebutja, però que a tothom se li escapava un somriure quan la veia. Formava part del mateix exèrcit que en Pepitu vadecurt, del Matraca, del Cantinflas, de l’home del sac, del pèl-roig, del venedor de la farola “mariacompralafarola”, de la Nuri “unamonedeta, una monedeta”, etc.
La seva família la tenia abandonada perquè estava com una regadora. O això deien. Però aquesta milícia de bojos de la ciutat són els que ens trenquen els esquemes d’aquest estat del benestar, els que ens fan tocar de peus a terra i els que, amb els seus problemes, ens fan oblidar els nostres.
De petits, a la meva germana li feia una mica de por, però ja més grandets, quan la veiem plegats, un dels dos sempre la convidava a un cafè amb llet, amb molta, molta sucre que sempre demanava per la Plaça Vella i que les pijes que prenien el sol al Grinzing, la despreciaven amb ignorància, amb la petulància característica d’aquesta classe arrogant.
Per Festa Major, sempre s’escull el capgròs de l’any. Una mena d’homenatge als personatges més populars de la ciutat. Per mi, la Molinillos, era de lluny, una d’aquelles persones que més se’l mereixen, perquè ella era l’essència terrassenca. Però des de l’Ajuntament cada any s’ha vetat la seva presència a capdidata. Com sempre, les autoritats tant allunyades dels sentiments del poble.
I ja per acabar, una anècdota. Una nit, vam sortir a enganxar, amb els de les JERC, uns cartells perquè fèiem una presentació d’un llibre o una xerrada, ara no ho recordo. A l’endemà, quan passejava pels carrers, vaig veure que tots els cartells havien desaparegut. No en quedava ni un. Em vaig cagar en lamarequevaparir al fatxa cabronàs què els havia arrencat. Al cap d’una estona, vaig veure la Molinillos asseguda en un banc, on pacientment anava fent els seus molinets de paper amb els nostres cartells...La vaig mirar i se’m va escapar un somriure de complicitat...
|
|
 |
|
|
infoterrassa·com
